El passat 21 de desembre el ple municipal de l’Ajuntament d’Alacant, regit pel PP, va rebutjar una moció presentada pel grup municipal socialista de fer efectiva una vella petició que cueja des de novembre de 2004. Des d’aquesta data la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Història d’Alacant està reiterant l’oportunitat d’instal·lar en sòl públic un memorial que recorde les víctimes del camp dels Ametlers, lloc pròxim a la ciutat conegut popularment com la Goteta. Els Ametlers va ser convertit en un camp de concentració provisional on van ser internats, a partir de l’1 d’abril de 1939, milers de ciutadans en condicions infrahumanes.
En principi, va estar sota el control de les tropes italianes que al comandament del general Gámbara havien ocupat el port i la ciutat d’Alacant, però prompte van ser substituïdes per unes altres unitats de l’exèrcit de Franco més efectives en la repressió, com declara el guerriller Grande, testimoni d’aquelles hores amargues. Persones de variada procedència i condició, paisans, militars, polítics, funcionaris...exdefensors i partidaris de la vençuda república van esperar inútilment els vaixells salvadors que els allunyaren de la derrota i la presó, però aquests no comparegueren.
Van ser atrapats en aquella ratera on es va produir el vertader final de la Guerra Civil. Segons testimonis, historiadors i cronistes que han reconstruït fragments d’aquella tragèdia, es
van cometre atrocitats sense fer al cas: afusellaments, pallisses, simulacres d’execucions, treballs
forçats, fam i misèria... Ja m’he referit en aquesta columna a aquell infern preparatori d’uns altres de més llarga durada.
Però l’interessant ara és destacar l’incívic comportament de la majoria popular del consistori alacantí que, de manera immediata i com moguts per un ressort, van alçar el braç en una arrancada neofranquista impròpia d’edils democràtics per a impedir que la moció prosperara.
Segurament pensaren (?) o, millor, acceptaren el suggeriment d’algun jerarca de pa sucat amb oli per a esclafar la proposta de la Comissió Cívica, presentada clarament i concisa per la portaveu socialista Etelvina Andreu. Però el més sorprenent no va ser l’aplicació del corró majoritari, procediment expeditiu encara que legal, sinó el fet de no concedir la paraula a Elena Albajar, alma mater del projecte per al memorial, que no va poder informar els assistents sobre les seues característiques, cost, ubicació, objectius, etc. Simplement no li van concedir el dret a la paraula. La moció havia de ser aprovada però en cap cas sense escoltar les raons dels ciutadans que defineixen una petició justa, avalada a més per la recent entrada en vigor de la norma
coneguda com a llei de la memòria històrica, que empara actuacions tendents a la reparació moral de les víctimes de la repressió durant la guerra i la postguerra i això, en aquest cas, és innegable. Tanta barbaritat suposa a més una pèrdua de la subvenció governamental
aconseguida per a l’edificació del memorial.
coneguda com a llei de la memòria històrica, que empara actuacions tendents a la reparació moral de les víctimes de la repressió durant la guerra i la postguerra i això, en aquest cas, és innegable. Tanta barbaritat suposa a més una pèrdua de la subvenció governamental
aconseguida per a l’edificació del memorial.
Un afront, en suma, per a la dignitat i la memòria de qualsevol ciutadà decent.
Revista El Punt
del 13 al 19 de gener de 2008
José Antonio Vidal Castaño
No hay comentarios:
Publicar un comentario